Palafrugell, una proposta de progrés

Darrerament sentim molt sovint que cal una nova manera de fer política. Jo mateix hi he reflexionat en diversos articles. Però, més que dir-ho, el que cal és fer-ho. Personalment crec que l’evolució de l’activitat política té molt a veure amb la transparència de la gestió dels recursos públics i de la participació ciutadana entesa com el pes previ a la presa de qualsevol decisió. L’exercici del dret a vot ja no és suficient. La participació de la ciutadania ha d’anar més enllà, ha de ser present a la vida quotidiana dels ajuntaments com un dret però també, i especialment, com un deure.

L’agrupació del PSC de Palafrugell em va escollir com a candidat a l’alcaldia i tinc la voluntat de renovar el compromís que vaig adquirir fa quatre anys, si els palafrugellencs i palafrugellenques em fan confiança a les eleccions del mes de maig vinent. Em presento amb l’aval de la feina feta i el propòsit d’acabar la transformació del municipi.

L’aplicació de sistemes de participació ciutadana –com ara la consulta sobre l’aparcament d’Els Ametllers, que vam descartar seguint el pronunciament dels veïns– és l’única manera possible de modernitzar les administracions públiques i de simplificar la tramitació administrativa potenciant el paper de les oficines d’atenció a la ciutadania. La participació, efectivament, ha d’anar lligada a un reforçament dels mecanismes que afavoreixen l’aproximació dels veïns.

Palafrugell és avui un municipi sanejat econòmicament que ha reduït el seu endeutament, ha millorat la tresoreria, que paga els proveïdors a 28 dies; amb les taxes i els impostos congelats; que manté el mateix nivell d’inversió en serveis a les persones, i que ha entrat en una dinàmica econòmica positiva gràcies al comerç i el sector turístic. Però tot això ja està fet. Ben fet, s’ha de dir, però pels anys que vénen els reptes seran uns altres.

Palafrugell ha de ser un referent en la promoció de la cultura a partir dels elements artístics, patrimonials i de paisatge que ens són propis. Aquest ha de ser el nostre model de ciutat. La cultura ens ha de permetre evolucionar cap a noves perspectives de dinamització econòmica i consolidar els valors de cohesió social que ens fan falta per progressar col·lectivament i tenir uns serveis públics de qualitat que assegurin la igualtat d’oportunitats a tothom. El comerç i el sector turístic, encarat cap a la qualitat amb el valor del territori i la seva protecció com a garantia, hi sortiran guanyant.

Com a qualsevol ciutat, el progrés ens reclama mantenir les línies d’actuació que vam encetar i ser molt curosos amb la gestió de l’economia, com ho hem estat. No sóc partidari d’apujar els impostos per sobre de l’IPC ni d’incrementar l’endeutament tal com es fa en altres municipis. Em sembla més efectiu incorporar elements de capacitat econòmica en la gestió tributària per aprofitar millor els recursos que genera el municipi i mantenir un nivell d’inversió de quatre milions d’euros anuals en la millora urbana.

Article publicat a El Punt Avui

Una democràcia més forta

La frase que ara escriuré s’ha escrit tantes vegades que s’ha adjudicat a autors diversos, tot i que la majoria d’ocasions s’ha dit que fou Winston Churchill qui va anunciar-la per primera vegada: “La democràcia és el pitjor sistema polític, a excepció de tota la resta.” Hi estic d’acord. La democràcia que funciona en els països occidentals té problemes de magnitud que ha d’afrontar de manera urgent, com ara el desprestigi de les institucions i de la política, però és un mode de funcionar millor que qualsevol altre que hi hagi hagut durant aquest segle o l’anterior.

El fet, però, és que a l’Estat i a Catalunya, tant la crisi econòmica com els nombrosos casos de corrupció, i fins i tot algunes condicions clarament injustes i avantatjoses per als polítics han provocat un greu perjudici a la imatge del funcionament democràtic. La conseqüència és que s’han d’introduir mesures complementàries que poleixin i enriqueixin el funcionament de la democràcia representativa, que funciona a partir d’escollir uns representants polítics i, des de la ciutadania, no participar més en política fins a les següents eleccions.

El municipalisme és l’espai idoni per endegar propostes innovadores, per teixir una relació dialèctica més intensa amb els veïns i veïnes i, d’aquesta manera, construir entre tots una nova forma de funcionament que, per una banda, tingui més transparència i, de l’altra, estigui més legitimada per la participació de la gent.

A Palafrugell, he convocat el conjunt de la ciutadania perquè de manera conjunta establim les prioritats dels pressupostos de 2015. La participació ciutadana ha arribat a la política per quedar-s’hi, com a mínim al meu municipi mentre jo en sigui l’alcalde, perquè em sembla essencial i convenient donar la possibilitat que les persones es vinculin a la presa de les decisions que els afecten directament. El dret a decidir també és el dret de la ciutadania dels nostres pobles i ciutats a pronunciar-se sobre les inversions i el planejament urbanístic dels municipis, per posar dos exemples.

 No he pas parlat de pressupostos i urbanisme d’una manera casual. M’ha semblat adequat citar aquests dos aspectes de la política municipal per introduir la idea que la participació no s’ha pas d’arraconar a les qüestions de poca rellevància.

Des del meu punt de vista seria una equivocació que amagaria la desconfiança total en el paper, el criteri i, segurament, la intel·ligència dels ciutadans i ciutadanes dels nostres pobles i ciutats i, al mateix temps, alimentaria l’autèntic problema de fons que representa el distanciament de la ciutadania i els seus representants polítics. Això no obsta, perquè un alcalde ha de tenir al cap la ciutat que vol, de quina manera en  resoldrà les mancances i quins mecanismes activarà per desenvolupar-ne les solucions. Però no s’ha d’atalaiar lluny dels seus veïns i veïnes.

Alguns experts valoren els processos de participació advertint que, per complir els propòsits elementals, s’han de bastir, precisament, a partir de processos de participació. Naturalment, si la participació fos un camí traçat perdria sentit i, també és cert que si un procés no té el suport de la majoria és adequat redefinir-lo, matisar-lo o, fins i tot, canviar-lo.

Més democràcia i més igualtat

Les revoltes a Gènova del 2001, a Nova York el 2002, a Madrid l’11 de març del 2004, o bé l’aparició de milers d’opinions polítiques en blocs, a Facebook o a Twitter, demostren que la nova política serà participativa o no serà. Al PSC ens urgeix adaptar-nos-hi per continuar sent l’alternativa d’esquerres i progressista. Les primàries van ser un primer pas, però en fan falta d’altres: transparència dels comptes dels partits i de les institucions democràtiques;  publicació a les xarxes de les retribucions i patrimonis, de les agendes i les dedicacions laborals dels càrrecs electes; creació de la llei electoral catalana amb un gran acord de país; limitar els mandats; reformar el finançament dels partits polítics per evitar casos de frau com els que ens hem trobat darrerament; i deixar obsoleta la figura dels aforats. El parlamentari ha d’estar protegit de la ingerència del poder executiu per exercir la llibertat d’opinió, però això no l’eximeix d’estar sotmès a la llei en cas de corrupció.

Si el primer que toca és construir una democràcia més participativa, el segon objectiu dels socialistes haurà de ser la creació d’un nou relat de model econòmic. L’establiment de noves fórmules de regulació de l’economia és un mecanisme de defensa de l’estat del benestar. Cal tornar a posar l’economia al servei de la gent i sotmetre les finances i els financers a les mateixes normes que la resta quant a transparència, simetria i veracitat, tal com plantegen Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa a Hay alternativa (Sequitur, Madrid 2011). No es pot perdre de vista que en aquesta nova orientació de l’economia és imprescindible primer una millora de la fiscalitat, perquè el pagament d’impostos sigui proporcional a la renda; i després, la lluita ferma contra el frau. Aquesta lluita afecta les grans fortunes del país. Si bé és cert que l’utilitarisme fa imprescindible el creixement econòmic, no ho és menys que aquest creixement només és just moralment si beneficia un major nombre de persones. Dit d’una altra manera, no es justifica si només serveix per enriquir més les persones que ja són riques.

L’economia ha de tenir la condició bàsica d’assegurar la dignitat de la vida de les persones i establir el marc d’oportunitats que faci possible, tant la igualtat com la inversió en talent per a un nou creixement. Posar l’economia al servei de la ciutadania actuaria com a garantia per assegurar un sistema d’ensenyament públic capaç de preparar els professionals que han de nodrir i fer avançar el teixit industrial del país. La lluita de les llibertats individuals exigeix el compromís d’oferir oportunitats de creixement personal fonamentats en la formació; i les possibilitats de trobar un lloc de treball que es correspongui als coneixements i la capacitat de cadascú. En aquest sentit, estic a favor de la tesi d’Alfred Marshall (1842-1924) defensant que el propòsit de l’economia, com a ciència, és eliminar la pobresa. I valoro especialment les reflexions del llibre Hay alternativa, en què s’escriu que “el capitalisme funciona millor quan les rendes estan més ben repartides perquè es consumeix més que no pas quan la renda es concentra en poques mans”.

Crec honestament que Catalunya necessita aquests canvis per avançar en la seva construcció com a societat i com a país. Més democràcia i més igualtat.